Gilipolles

A què no? A que d'això vosaltres no teniu?
Ah! tu si?
Bé, però a part del meu lector d'Illes Caiman… algú més té a la seva població edificis amb gils permanents? A tot estirar els tindreu amb giles a horari partit però, permanentment ho dubto.
I és que res vesteix més que un gil permanent. No és per menysprear a ningú, però ni el marica de l'àtic, ni la cotorra de l'entresòl, ni el depravat del tercer donen tanta personalitat a un habitatge com el gilipolla. Sempre al peu del canó, disposat a fer una gilipollada darrere d'una altra. De vegades enganxant mocs en els botons de l'ascensor, de vegades netejant-se en els primers esglaons de l'escala la caca de gos que acaba de trepitjar... Quan altres gilipolles han acabat la seva jornada, el gil permanent segueix aquí, picant una casserola amb una cullera de pal a les tres del matí.
I en les reunions de la comunitat? Aquí si que el gilipolla permanent desplega tot el seu saber acaparant la paraula en tot moment, mostrant tots els seus coneixements sobre:
Macroeconomia mundial aplicada a l'aprovisionament de bombetes de 60 W per a l'escala.
Enginyeria civil i com vernissar les bústies del correu.
Mecànica avançada: Molles a compressió. Quants Newtons fan falta per a tancar una puta porta del carrer?
Forat a la capa d'ozó i la gotera de la teulada: solucionem el primer i se solucionarà el segon.
Espionatge internacional: El del principal no ve a les reunions per que la seva dona li pega i en el cinquè viuen atocinats 17 peruans.

Pot qualsevol gil arribar a ser un gil permanent? Jo crec que no. Una cosa és llepar cadenats de tant en tant i una altra molt diferent tenir una dedicació constant cap a la gilipollez. Imagino que han de necessitar-se estudis superiors i algun que altre màster en l'estranger.No obstant això crec que a la pròxima reunió d'escala presentaré la meva candidatura a gil permanent. Han de cobrar un sou fabulós. Espero que sigui compatible amb el meu actual lloc de “el gordu fastigós del primer”.

Però quina patxorra!

Com ja haureu suposat a aquestes alçades del blog, en un barri com La Taxonera no viu un pelagats qualsevol. La gent que decideix venir aquí a passar els seus dies sol ser gent fora del comú, les aspiracions dels quals a la vida poc tenen a veure amb la del comú mortal. Els valors morals que regnen en la resta de la societat són observats des d'aquí amb un cert distanciament.
Un mindundi qualsevol a la que se li dóna un jardí tendeix a cuidar-lo de forma convulsiva: ara tallo les mimoses, ara empelto el llimoner, ara fertilitzo els rododendros, passant hores i hores sense major ocupació que la de donar a aquest tros de terra un aspecte fastigosament polit.
El veí Taxonenc, coneixedor de que la naturalesa ha de ser lliure, deixarà créixer al seu antull a quanta planta tingui a bé néixer en els seus dominis. Poc li importarà l'altura de la gespa, la disposició dels geranis o el color de les prímules. L'home, centre de l'Univers, té a la vida funcions més elevades. Imagineu a l'individu que habita a la finca de la imatge (Tarzán? el nota aquell de Jumanji?). Segurament, mentre el ficus s'obre pas en tota la seva grandesa, ell deu estar al sofà, amb la mirada fixa en el sostre, resolent algun problema cosmogónic, catalogant els nombres primers o, per que no, veient per la tele el Cor de la ciutat.

Contxita és puta.

Segons les últimes notícies arribades a la central de La Taxonera estem en posició d’afirmar que Contxita és puta.

Llums de Nadal

No vull deixar passar l'oportunitat de mostrar aquí l'ambient nadalenc que es respira aquestes dates a La Taxonera . Una molt cuidada il·luminació especial fa que l'esperit del Nadal es propagui per tots els carrers del barri, entrant amb força en els nostres cors. Vegeu a la imatge el carrer Sant Rosalía, una de les principals artèries del barri, preparada per a rebre la pau i l'amor que tant es prodiguen aquests dies.

¿Qué, heu flipat, oi? ¿teniu aixó a Illes Caimán? ¿a què no? Aquests centelleigs que enlluernen el... ¿què? ¿com què no es veu res? collons!... a veure, que amplio una mica:

¡Quína preciositat! ¡quín efecte! ¡quín...! ¿què? ¿encara no ho veieu? em sembla a mi que esteu una mica gilipolles. A veure ara:

¿Ara si? ¡No, collons!, aixó de l'esquerra és el tendal d'un supermercat que duen uns pakistanesos. Más enrere, gairebé al fons, pel carrer que fa baixada.

Aquí, ho veieu ja? Si, això groguet a cada costat del carrer. Espereu, ampli més:

Què us sembla? Amb quina magnificencia il·luminen el carrer aquests... bé, aquesta espècie de... com si fossin dues... cony! que ha de ser això?

Espelmetes, això. Dues espelmetes.

Ascensor

Per fi, després d'àrdues negociacions amb diferents fabricants, han començat les obres per a la instal·lació d'un ascensor en la finca on tinc l'honor d'habitar. L'empresa afortunada amb la nostra comanda ha estat “John Silver El Llarg, Ascensors. SA”, capdavanters en la fabricació d'elevadors. El seu pressupost era el que oferia millor servei a preu més raonable. El fet que el seu gerent estigués a la presó per estafa i altres delictes fiscals no va semblar importar-li a una gran majoria dels veïns.
El que no acaba de quedar-me del tot clar és el rètol informatiu que ens han posat al peu del forat on s'instal·larà l'ascensor. És a dir, algunes coses estan clares però hi ha altres que no em quadren:

Com que prohibit transportar persones? amb la pasta que ens costa i només podrà pujar el meu gos Chirry?

Això està bé. No saps mai on et pot donar una lipotimia o alguna cosa.

Un pel exagerat però bé, ves a saber, sempre et pot caure el fluorescent.

Perfecte. Jo no sé el que menja la gent, però hi ha cadascun que es fot cada llufa per l'escala... Collons! quina bombeta posaràn? de 3000 watts? Els botons seràn d’or, segur. Doncs jo no en tinc. No donarà el mateix que puji en sabatilles? Si senyor, és el que li dic sempre a la meva dona. Doncs com en tots els ascensors, no? hem d'estar atents permanentment? Clar, això serà si coincideixen el del sisè amb el de l'àtic, que és que no es poden ni veure. Si, de retina. Per a això serien les ulleres. Em sembla que això no li farà puta gràcia a la foca del vuitè. Però...amb què anirà propulsat l'andròmina aquesta? com els coets de la Nasa? Sinó és que no s'entén. La veritat és que no he visitat tota l'escala. Em pregunto en quin pis deu estar l'estació.

Amunt!

Els meus despertars matutins a La Taxonera són meravellosos. Quan el dia comença a clarejar, el lleu murmuri del camió recollidor d'escombraries orgàniques, el de reciclatge del paper, plàstic, etc, s' introdueix suaument en la meva ment, rescatant-me del caos oníric en el qual em trobava perdut i transportant-me a la bella i confortable realitat. Tinc una especial predilecció pel recogedor del contenidor de vidre. No pel suau ronroneig dels 530 HP del motor del camió. No pel moviment mecànic de la grua desplaçant-se. El que realment em causa plaer és el moment en el que els 500Kg de vidre es desplomen en la caixa del camió arribant a un nombre de decibels que suposo molt pròxim al llindar del dolor. Alguns matins d'estiu solc sortir a la balconada per a vitorejar als responsables de la meva felicitat, però normalment tan sols arribo a temps per a veure al vehicle allunyar-se carrer baix, quedant el meu “la mare que us va parir!” volant en el vent.

Dos en una

Això que podria semblar el resultat d'un partit de bàsquet favorable a l'equip alemany i advers a l'equip guatemaltec és en realitat l'adreça d'un habitatge de La Taxonera. D'un sol habitatge! Penseu en una forma millor d'estalviar edificis?
I ja que estem, per què solament dos? Ajuntem en una sola porta 20 ó 30 adreces distintes. Imagineu la vida regalada que duria el Sr. Carter. En 10 minuts acabaria la seva jornada no havent caminat ni 50 metres.
I quan els pregunten quina adreça deuen donar? Suposo que segons el cas. Per descomptat jo em guardaria la de Fastenrath (hispanista alemany) per a les grans ocasions: petició d'un crèdit en el banc, curriculum vitae, cites amb les treballadores del club “Moments”, deixant la de San Crispí (patró dels sabaters) per a obres píes i serveis de menjar xinès a domicili.
Pobret el nostre alcalde, amb el seu vulgar: Plaça San Jaume, 1 .

Més d'art urbà

Avda. Hospital Militar, a prop de Pz. Lesseps ( O sigui, un altre barri.)

El pseudoarte urbà per excel·lència, el graffiti, també té el seu lloc a La Taxonera, com no podia ser d'altra manera. Els joves amb inquietuds artístiques plasmen en les parets del barri les seves interioritats mostrant al ciutadà les seves qualitats artístiques i establint així un vincle interactiu artista-veí.

Passatge El Papiol (La Taxonera)